Domingo, 23.07.2017, 12:52 (GMT+2) Inicio FAQ RSS Enlaces Mapa web Contactar
 
 
::| Palabra:       [Búsqueda avanzada]  
 
Menú  
Noticias ASASVE
El Rincón de Asasve
Biblioteca de datos históricos ASASVE
Premio Roger de Llúria
Academia General Básica Suboficiales
Artículos VIP Asasve
   » Colaboradores VIP-CIVIC de ASASVE
   » Colaboradores VIP-FAS de ASASVE
   » Últimos artículos de ASASVE
Instituciones y Organismos de la UE
Fuerzas Armadas Españolas
Inspección General del Ejército
Cultura de Defensa
Asociaciones cívico militares
ASASVE Galería imágenes
Multimedia de las Fuerzas Armadas
Reservismo
Bibliografía FAS
ASASVE Miscelánea
Enlaces TOP Defensa
ASASVE Webs amigas
Aviso legal
 
::| Encuesta
¿Qué opinión le merece Portal ASASVE?
Excelente
Muy buena
Buena
Regular
 
 
Artículos VIP Asasve » Últimos artículos de ASASVE
 
Montserrat, un sentiment.
Sábado, 22.04.2017, 12:00 (GMT+2)

125è Aniversari de la coronació canónica de
la Mare de Déu de Montserrat

És molt rar que passi un any sense que puguem celebrar una data significativa ja que la història de la humanitat és tan llarga i està tan plena de fets -cada dia és una història diferent- que sempre trobarem una que ens digui alguna cosa d’especial a nosaltres mateixos o al nostre entorn.

De vegades, la celebració només afecta al reduït ambient físic on vivim o treballem i en altres casos la significació és més ampla ja que s’estén al nostre país o al món sociocultural, religiós, etc., que constitueix el nostre àmbit de realització integral com éssers humans.

En referència al segon d’aquells entorns, no podem pas oblidar que en una religió, tan antiga i d’àmbit tan universal com la catòlica, és molt freqüent que en moltes ocasions hàgim d’acudir a la tradició i a la fe dels creients per a explicar fets dels que no ha quedat constància escrita i contrastada a causa de la dificultat inherent a la penúria o inexistència de mitjans de comunicació en aquells temps amb possibilitats de difondre convenientment notícies i esdeveniments.

La fe dels primers cristians, la seva evangelització, de vegades primària però profundament arrelada, i la necessitat de trobar en la Providència l’ajuda necessària per a sobreviure en un món cruel que només deixava algun moment per a la pau i la felicitat, van aconseguir que la gent humil de les comunitats, petites i no tant, fossin sensibles a les aparicions amb una freqüència tal que la majoria de les vegades es van convertir en llegenda al no haver tingut una confirmació oficial suficient.

En altres ocasions, malgrat la confirmació de l’aparició i per culpa de l’excessiu temps transcorregut, també van prendre rang de llegenda i com a tal ens han arribar. L’Església, al llarg de la seva mil·lenària existència, ha donat carta de naturalesa històrica a moltes d’aquestes aparicions però altres, per diversos motius, han quedat reservades a la fe i a la tradició.

La Mare de Déu de Montserrat és de les primeres i així ha estat reconeguda oficialment quan, com després veurem, va ser coronada canònicament en 1881, és a dir, fa ara 125 anys.

Però els seus orígens es perden en la nebulosa dels temps i la llegenda es confon amb la realitat en la diversitat de relats que ens han arribat i que cadascú, dintre de la seva fe, modela com millor desitja el seu cor. Perquè llegenda és, formosa però llegenda, quan es diu que va ser sant Lluc qui va tallar la imatge amb les seves pròpies mans en el taller de sant Josep i tenint com model a la mateixa Mare de Déu, sent sant Pere qui la va traslladar a Barcelona.

Avui dia, no és pas recomanable, per ser incorrecte, políticament parlant, intentar contar una història que digui alguna cosa en relació amb els sentiments religiosos doncs s’estén el criteri de que tot això pertany a l’home, a la seva vida interior i íntima, i només a ell mateix com si la humanitat no hagués demostrat que les religions, totes, pertanyen a la societat en que es desenvolupen i són producte d’anys, de segles, de maduració, acompanyant a l’home i sent part de la seva vida i de la seva història.

Parlar que aquest any se celebra el 125è aniversari de la coronació canònica d’una Verge pot semblar inconvenient i fora del món actual, és a dir, una mica “carca” i allunyat de la realitat més materialista que ens envolta. Però no és així perquè les celebracions són lliures i cadascú pot trobar la seva més intima satisfacció amb l’espiritualitat d’unes creences nascudes en l’entorn familiar o social. Pot ser que aquells que no senten gens en el seu interior no necessitin celebrar res perquè reialment no tenen res. Per això és millor que cadascú esculli.

Tornem un mica enrere i repassem la nostra història. Una història, la més coneguda, que ens parla que durant el període de domini àrab en terres catalanes la imatge va ser enterrada per a lliurar-la de les ires musulmanes i així va romandre fins que, recorrent a la llegenda, puguem constatar la seva aparició cap a l’any 880 quan set pastors que curaven el seu ramat en el Mas de Riusec de Monistrol van sentir música celestial i van veure una llum resplendent i misteriosa a l’interior d’una cova situada en un penya-segat sobre el riu Llobregat. Plens de paüra, acudiren a la vila a contar-se’l al rector qui va acudir al bisbe, monsenyor Gotmar de Vic, perquè aquest, entre sorprès i curiós, decidís investigar el succés.

Per a això, es va acostar a la cova, va comprovar amb els seus propis ulls el prodigi, i entrant en la mateixa descobrí una petita imatge de la Mare de Déu amb l’Infant en braços que va recollir amb especial mirament. La comitiva es va posar en marxa amb el propòsit de traslladar-la a Manresa però, a l’arribada a l’explanada on actualment està construït el Monestir, ningú va poder donar un pas més malgrat dels denotats intents per a continuar el camí. El fet, considerat miraculós pel bisbe, fou interpretat com el desig de la imatge de romandre en aquell lloc pel que es va decidir construir una petita capella on va quedar instal·lada i on avui dia es pot venerar.

La fama de la primitiva imatge va constituir un succés de tal envergadura que la zona es va omplir de capelles, fins i tot provocant que el mateix Guifré el “Pelós” (878-897), primer compte independent de Barcelona, es veiés obligat a cedir una ermita en l’any 888 al Monestir de Santa Maria de Ripoll que ell havia fundat en l’alta vall del riu Ter en 879 i en el qual va ser enterrat a la seva mort nou anys després. D’aquesta manera podem certificar en aquell any l’existència de quatre capelles dedicades a la Moreneta i als sants Pere, Martí i Iscle, respectivament.

Però el creixent augment de la vocació mariana, característica prou evident de l’Edat Mitjana, va incitar a l’abat del Monestir i bisbe de Vic, el molt nomenat Oliba, a decidir, dos-cents anys després (1025-1035), convertir la capella, d’estil gòtic com corresponia a l’època, en monestir, establint-se en ell una petita comunitat de monjos benedictins que, independitzats del de Ripoll, es van fer càrrec del santuari començant una etapa de gran activitat divulgativa i de foment de les peregrinacions, prestant generosa hospitalitat als milers de visitants que viatjaven per a honrar l’antiga imatge de Nostra Senyora i plantar cara als problemes sorgits per l’incessant pelegrinatge de fidels que es repartien per tot el mon conegut com una mena de “turisme religiós” que, això sí, estava impregnat d’una gran espiritualitat i profund sentit de la transcendència de l’ànima. D’aquesta manera, la Moreneta de la Serra, com afectuosament era coneguda, va anar creixent en importància i influència. Recordarem que, fins i tot, Alfons X el “Savi” va incloure en las seves famoses “Cantigas” alguns dels miracles de la Mare de Déu de Montserrat qui, d’aquesta manera, va estendre el seu mantell protector sobre una gran extensió de terreny en Espanya al mateix temps que s’unia a l’explosiu clamor cristià que gairebé tota Europa estava gaudint.

Al segle XIV s’inicia una nova expansió de la devoció mariana de Montserrat per Europa gràcies a l’aparició dels nois cantors que, amb les seves veus ben timbrades, molt a prop de la perfecció, omplen les amples naus del monestir amb càntics que apropen els pelegrins al cel.

Més endavant, en 1409, el Papa Benet XIII va concedir al Santuari la dignitat d’abadia independent, havent d’esperar fins al següent segle per a convertir-se en un magnífic temple renaixentista, la construcció del qual va començar en 1560 quan el seu abat, Bartolomeu Garriga, va col·locar la primera pedra, i va finalitzar amb la seva consagració el dia 2 de febrer de 1592 a càrrec del bisbe de Vic, Pere Jaume.

No obstant això, en el mig d’aquestes dates, hem de fer esment de la construcció del claustre gòtic en 1476, sufragat pel que més tard va ser nomenat Papa Juli II, i de la posada en funcionament d’una impremta pel impressor alemany Johannes Luschner que va suposar el començament d’una vasta activitat cultural, primer a base de llibres de tendència religiosa amb temes de caràcter litúrgic o espiritual i després abastant tota mena d’estils i pensaments fins arribar al present on gairebé 300.000 exemplars omplin els prestatges de la seva famosa Biblioteca.

Durant els segles XVI al XVIII, el Monestir va gaudir d’una merescuda fama gràcies, precisament, a la seva impremta i a l’escola de música de la seva Escolania, ja que totes dues activitats plegats ho convertien en un centre cultural de primer ordre europeu.

Però, les coses bones duren poc i les desgràcies comencen a sorgir quan a principis del segle XIX els francesos envaeixen Espanya i Montserrat pateix cruel destrucció de la qual se salva la imatge de la Verge al ser feliç i eficaçment amagada i, pocs anys després, la desamortització de Mendizábal deixa al Monestir amb un sol monjo per atendre unes propietats que, paradoxalment, ja no eren seves a l’haver passat a poder de l’Estat.

En 1844, quan els monjos poden tornar a Montserrat, va començar la reconstrucció del Monestir que durarà ben bé un segle amb actuacions que mereixen ser citades com la renovella de la seva façana principal en estil plateresc en 1901.

En relació a la muntanya on es venera la imatge, direm que el seu nom, Montserrat, que etimològicament significa “muntanya serrada” per la forma de serra dels seus pics, constitueix un conjunt geològic, de singular bellesa, pertanyent a la Serralada Prelitoral Catalana, d’uns 10 quilòmetres de longitud per 5 d’amplada i 26 de perímetre. L’alçada màxima és de 1.236 metres en el pic anomenat Mirador de Sant Jeroni havent estat declarada Parc Natural en 1987.

La imatge, d’estil romànic, policromada, representa a la Mare de Déu coronada i asseguda en un petit tron, duent a l’Infant Jesús en la seva falda, recolzat en els seus genolls i protegint-li amb el braç esquerre mentre que amb la mà dreta sosté una esfera que representa l’univers sencer. L’Infant, per la seva banda, també coronat, té aixecada la mà dreta en una actitud d’impartir la benedicció, sostenint una pinya en l’esquerra, símbol de fecunditat i vida eterna.

Però la característica més acusada i que ha fet famosa a la imatge és el seu color, fosc, que ha propiciat conjectures sense fi i que no fa molt temps van trobar una resposta científica com veurem. No obstant això, aquest detall cromàtic li va valer ser coneguda universalment com la Moreneta.

I a poc a poc, però amb creixent impuls, la devoció per Maria de Montserrat es va anar estenent primer per Catalunya sencera i després per la resta d’Espanya i el centre d’Europa i l’Orient. Els navegants i descobridors aragonesos i catalans van difondre la seva devoció allà per on les seves naus solcaven els mars. Els missioners, mentrestant, la van dur a Amèrica, a Filipinas i al Pacífic i la Moreneta va començar a ser coneguda i reverenciada en l’orb sencer proliferant les ciutats i els temples amb el seu nom.

Cantigas de Sta. María de Alfonso X El Sabio,
Códice de El Escorial. (1221-1284)
Fuente: Éste es un archivo de Wikimedia Commons,
un depósito de contenido libre hospedado por
la Fundación
Wikimedia.
Autor foto: G.Rosa
I els escriptors més famosos la van citar en les seves obres des d’Alfons X el “Savi”, com ja hem vist, fins a Cervantes, Lope de Vega i mossèn Cinto, devots de la Mare de Déu de Montserrat, lo mateix que altres artistes, reis, emperadors (Carlos I va pujar set vegades al Monestir), personatges de tot tipus i polítics de les més diferents postures ideològiques. Als peus de la Verge van orar sants com Ignacio de Loyola, Luis Gonzaga, Antoni Maria Claret, Vicente Ferrer, José de Calasanz o Francisco de Borja i el beat Raimundo Lulio. Fins i tot, un humil ermità de la muntanya, Bernat Boïl, va acompanyar a Colón en el seu segon viatge a Amèrica i va oficiar la primera mi-ssa en el nou continent el 6 de gener de 1493, de la mateixa manera que don Juan d’Austria va oferir a la Verge les banderes dels turcs que va conquistar en la cèlebre batalla de Lepanto al 1571.

Però els seus més fervents seguidors van estar i estan en la gent normal i corrent, en aquelles persones d’humil cor que saben trobar en la Moreneta el seu refugi i buscar en els seus miracles, que els hi ha hagut, el consol a les seves desgràcies. A més, el conjunt arquitectònic que dóna recer a la imatge proporciona també aquest halo d’espiritualitat tan necessari per a conformar un ambient propici a l’oració i al recolliment.

Els benedictins, comunitat religiosa que mentre ora treballa i es santifica, són els encarregats del Monestir i van ser testimonis, com la resta de fidels, de que l’11 de setembre de 1881 es convertís en la primera Verge espanyola coronada canònicament pel Papa Lleó XIII, que la va proclamar patrona de les diòcesis catalanes, concedint al seu culte una especial solemnitat el dia de la festa principal del Santuari que des de sempre havia estat fixada el 8 de setembre, Nativitat de la Nostra Senyora. Però la nova situació exigia, que sense perdre aquesta tradició, una nova festivitat, amb característica de patronal, hauria de ser instaurada per a honrar expressament a la Moreneta pel que es va instituir primer com festa variable en el mes d’abril i després de forma fixa el 27 d’aquest mateix mes.

Per a celebrar l’esdeveniment del primer mil·leni es van portar a terme, amb gran fast, nombrosos actes d’homenatge a la Verge en els quals va participar entre altres mossèn Verdaguer que va guanyar el concurs literari que es va organitzar amb l’obra Llegenda de Montserrat.

Investigacions recents avalen la tesi de la blancor de la imatge de la Verge i el Nen. La talla, del segle XII, va ser sotmesa a divers estudis radiològics amb la pretensió de demostrar la llegenda que parlava que el color de la fusta d’àlber en el qual està tallada havia enfosquit a causa del fum de les espelmes que sempre la van envoltar. La realitat científica va ser ben diferent ja que el que es va demostrar fou que la cara i mans de les figures de la Verge i el Nen van estar pintades de blanc originàriament i que el pas del temps i l’oxidació del plom en la pintura van provocar que, en data sense determinar, s’optés per pintar-la de color fosc, primer, i negre posteriorment.

En qualsevol cas, blanca o negra, la Moreneta és com és, patrona de Catalunya, imatge venerada en el món sencer, consol dels afligits i nord resplendent dels que la veneren ajudats pels angelicals cants dels Escolans, el cor de veus blanques de nens cantores més antic d’Europa al existir constància fidedigna de la seva existència des del 1223.

La Guerra Civil de 1936, va tenir influència negativa sobre Montserrat com la va tenir sobre Espanya sencera, malauradament, i vint-i-tres monjos van perdre la vi-da a les mans de les hordes marxistes, mentre el Monestir va ser protegit pel Govern català que ho va lliurar del saqueig i els odis anticlericals.

Però la contesa s’acaba, els monjos tornen al Monestir i pocs anys després, al 1947, se celebren les festes d’entronització de la Mare de Déu que són considerades el primer moviment cívic de reconciliació que augura nous temps. I, efectivament, així va ser quan tres anys més tard es crea el Patronat de la Muntanya de Montserrat, al 1968 s’acaba la nova façana, al 1976 s’inaugura un edifici nou de serveis de restauració, imprescindibles per al seu Museu de pintura moderna catalana que s’inaugura al 1982 i que, al 1996, acull també els fons de l’altre Museu, és a dir, el de Pintura Antiga i d’Arqueologia. Finalment, destacar la constitució en 1997 de la “Fundació Abadia de Montserrat, 2025”.

Aquesta obra ha estat alliberada al domini públic pel
seu autor Departament de Premsa i Comunicació de Montserrat.
Això s'aplica a tot el món.
El nou Papa, Benet XVI, atenent la gran repercussió social i religiosa de la Moreneta a Catalunya i aprofitant la celebració en marxa ha atorgat, per Decret de la Penitenciària Apostòlica corresponent al dia 16 de gener d’aquest any, un any jubilar a Montserrat per a celebrar-lo del 3 de febrer fins el 31 de desembre amb el lema “Maria, signe de consol i d’esperança”.

Doncs, aquesta és la petita història, barrejada amb ingredients de misteri i fantasia, de la Mare de Déu de Montserrat, d’allò que es coneix i del que la fe ens proporciona, però encara ens manca donar un toc de realisme que compendiï el seu passat i el futur més immediat fent-nos eco de la veritable significació que té en la vida de la societat catalana. Perquè Montserrat no és només un monestir, una muntanya o una Verge més o menys benvolguda. Montserrat és un sentiment compartit per tota una comunitat de persones que consideren que el lloc té quelcom de sagrat, però de sagrat “civil”, podem dir, no pas de religiós, ple d’una història comuna on s’entrellacen fets passats amb somnis presents que més tenen de polítics que d’un altre sentit.

És curiós, però persones que gens tenen a veure amb la espiritualitat catòlica senten Montserrat, el lloc, com expressió dels seus sentiments com poble sense cap intenció religiosa, atenent només al simbolisme polític que esdeveniments, reialment recents, van donar a l’indret. Montserrat té com un halo de encantament polític que omple els cors de tots plegats, per sobre d’altres sentiments més en consonància amb l’espiritualitat que es suposa ha de tenir un santuari catòlic.

Llevat de poques persones que encara veuen a Montserrat com un lloc de recolliment i pregària, la majoria de catalans tenen la vista posada en aquelles muntanyes com si fossin el cor històric de Catalunya, el lloc on es troba l’interior màgic de les essències d’un poble privilegiat i únic. Per això pren gran importància, per exemple, la designació de l’abat del Monestir ja que la seva persona no desenvolupa només una missió religiosa com superior d’una comunitat de monjos sinó que adquireix una dimensió política excepcional amb gran repercussió mediàtica i social doncs la seva paraula té significació pròpia i influent com si d’un poder fàctic es tractés.

Montserrat es, en suma, patrimoni històric de Catalunya, cor de l’espiritualitat per a uns i símbol polític per a uns altres reflectint, d’alguna manera, les diferents sensibilitats de la seva pujant societat.

Emilio Fernández Maldonado
General de Brigada de Infantería DEM

Octubre 2006
Recuperado para su publicación en ASASVE en abril de 2017

 

Artículo e imágenes remitidos a Portal ASASVE por el autor para su publicación.

Se autoriza la reproducción del artículo mencionando
al autor: D. Emilio Fernández Maldonado,
y la fuente: Portal ASASVE
 
www.asasve.es

Los autores y/o firmantes de los “artículos de opinión” serán los únicos responsables de que no existan derechos de terceros sobre su contenido (textos, imágenes, gráficos, etc), así como de toda reclamación de derechos de imagen y textos. La "Asociación Asasve Portal de Internet", "Portal Asasve" y José Mª Navarro Palau se exoneran de toda responsabilidad.

Portal ASASVE


Clasificación (Votos: 32 . Promedio: 5/5)   
    Enviar a un amigo        Imprimir




 
::| Lo último
::| Agenda
Julio 2017  
Do Lu Ma Mi Ju Vi Sa
            1
2 3 4 5 6 7 8
9 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30 31          
 
Breves en Imágenes

Pulse sobre la imagen y el titular

La Ilustración en Cataluña:
La obra de los Ingenieros Militares

Ahora puede verla en PDF
::| Destacado
Virreyes de Navarra. Siglos XVI-XIX
Prim, un personaje polifacético y complejo

 
PORTAL ASASVE
[Arriba]